Rellegint

Estic llegint les tres cosetes que he escrit fins ara i penso que soc una petarda. Com m'agradaria escriure bé!!! suposo que això ho fa la pràctica, bé, no ho suposo, n'estic segura. Però de moment, hi ha el que hi ha.

M'encanta tenir aquest blog, m'encanta poder escriure-hi les meves coses. Tinc una amiga, la Mari Carmen. A ella li dedico tot. Algun dia parlaré d'ella. És una amiga incondicional, i n'estic segura que el dia que em critiqui, ho farà per construir, evidentment, però, encara no ho ha fet.

Aquí hi puc bessar coses que se m'acudeixen, puc escriure tant en català com en castellà. Si li hagués d'explicar a algú que per què també en castellà, li diria que és perquè es tracta d'una llengua que considero molt maca, y que no la vull perdre, és a dir, jo vaig fer filologia castellana perquè volia perfeccionar la meva expressió en castellà -entre altres coses, és clar- però fa tant de temps que dono classes de català, que tinc por de perdre l'agilitat d'expressar-me en castellà. Segurament són tonteries meves, però... a qui l' importen? ho dic, i ja està!

Ostres, ahir nit, just abans d'anar a dormir estava pensant en alguna cosa que em vaig dir...uf aquesta idea la desemvoluparàs pel teu blog, i ara, resulta que crec que m'ha marxat fins i tot la idea i m'he de posar a pensar. Però estic amb la dicotomia: si em poso a pensar...segurament, acabaria venint-me al cap -la idea- però per l'altra banda...em fa una mandra pensar!!! són les 7,20 del matí, és a dir, les 8,20 d'ahir, doncs avui és el primer dia del canvi d'horari. Porto com dues horetes desperta, i com em ratllava he agafat el portàtil (que guardo sota el llit, en una caixa oberta, doncs haver-la d'obrir cada vegada, seria massa feina) així que només he de fer un petit gest cap a baix i al costat i posar la mà. Llavors , ja el tinc, el pujo, i me'l poso a la falda.

Si, si ja em ve...crec que pensava en la fragilitat, en  l'extremadament fràgils que som el éssers humans. I en quin sentit ho dic? doncs en tots. Crec que anava més encaminada en el món de les emocions, de les relacions. Som tots plegats, en general, molt sensibles. sensibles a tot. Al que ens puguin dir, al que ens puguin fer, al que ens puguin donar o prendre. Tots anem pel món amb una capa protectora perquè ningú no ens faci mal, i això ens fa poc espontanis i una mica distants. Tots som iguals, tots necessitem el mateix, tots volem que ens estimin, tots volem tenir persones a qui estimar. Però quina llàstima, després, quan ho aconseguim, ho malbaratem tot. No som capaços de ser prou generosos, no som capaços d'aguantar el errors del altres sense fer una crítica perversa. Amb quina facilitat podem girar la truita. Avui,  t'estimo molt, moltíssim!!!! i demà, ja he trobat un motiu per no estimar-te tant, tantíssim!!!
No només som fràgils, sino que som inestables, la qual cosa, segurament, encara ens fa més fràgils. En fi, com diria la Pati: "mama estàs entrant en un bucle" i jo em partiria de riure. És veritat, però malgrat el bucle, el que m'agradaria transmetre és aquesta manera de ser que tenim els humans que s'assembla més a una fullola de vidre trencadissa, que no pas a una roca forta. M'agradaria ser una roca.
Quan diem que una persona és íntegra, suposo que ens estem referint a persones roca. Però també hem de vigilar amb les persones "roca", perquè de sobte, et poden donar una sorpresa que te cagas.
I aquest petit escrit s'acaba igual que el conte de la princesita que sacaba su delicada mano por la ventana de su habitación y dijo... collons com plou!!!!!!

Bé, em dic bon dia a mi mateixa, m'aixeco del llit i posaré el llom, que tinc adobant-se tota la nit, al forn.  Bé, ell no s'adoba, el pobre, ja li hagués agradat. Més aviat el vaig posar jo en adob. No m'imagino un porquet a la cuina entrant i sortint d'una piscina plena d'una emulció d'oli, vi blanc , all i pebre, per després posar-se al forn i dient: ara toca prendre el sol. Pobret, ara he estat cruel, però no ho esborro perquè no em dóna la gana. En el fons em fa riure. I content l'amo...Aquest blog és meu!!!!
Aquesta nit hi ha castanyada amb tota la family. Els panallets ja estan fets. Només de pinyons, que són els que ens agraden més.
Avui estic molt contenta, però ara no tinc ganes d'escriure més. Només vull dir que el ñetus i jo, a partir d'avui, tindrem un abans i un després. Bieeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeen!!!!!!
                         
                                 .............................................................................................

Carai! no sé quan vaig escriure tot això, però no me'n recordava gens ni mica. Amb La Mari Carmen a penes tinc contacte...gens, vaja. I aquest abans i després del Ñetus i jo, no en tinc ni idea, però el que està clar...és que no ens va tocar la loteria.

Ara veig que fa 6 anys que vaig escriure tot això...han passat moltes coses, tantes que ara mateix no sabria poer on començar. tampoc en tinc ganes. Estic cansada, és tard i el ñetus està tornat d'una reunió. Quan arribi soparem.

Durant aquest temps he tingut dos netes més. L'Adriana primer que farà 6 anys el febrer, i l'Edna que acaba de fer els 5 el 26 de setembre, és a dir aquest dilluns. Són precioses i encantadores. Tot s'ha de dir: estic enamorada dels meus néts i em fan molt feliç.
Me'n vaig a sopar. El Ñetus acaba d'arribar.

El meu viatge a Madagascar -prefaci: la meva malaltia-

Aquest estiu he estat a Madagascar. Un viatge fantàstic, que aniré explicant a poc a poc.

Tot comença quan el François Jean s'hospeda a casa nostra. El Joaquim l'havia conegut a França en una mena de congrés de missioners -no recordo exactament què era- on havia estat invitat. El François era en aquell moment el cap de les missions que França tenia a tot arreu: Chad, França, Madagascar i Espanya. A Espanya només hi ha una família, que per raons que no vénen al cas, va venir a parar a la meva església.

El François fa viatges regularment per aquests països per visitar als missioners, veure com estan, parlar de les seves necessitats, donar cursos a les escoles bíbliques, etc...

El cas és que quan va venir a veure la família de missioners d'Espanya, van demanar qui podria hospedar-lo, i nosaltres ens hi vam oferir.

Fa quatre anys que ens coneixem i ha vingut a casa tres vegades. És una persona molt agradable, i de seguida vam connectar molt bé.

El François és un entusiasta de l'obra que s'està fent a Madagascar. L'evangeli creix com l'escuma i hi ha molta feina a fer. Va dur-nos un reportatge explicant tot el que s'estava fent, ens va compartir les necessitats que hi havia, etc... de tal manera que la nostra església es va sensibilitzar i hi va començar a col·aborar fent una aportació econòmica amb la que se sustentava a una família de pastors allà.

Fa dos anys, en una de les seves visites a Espanya ens va proposar al Joaquim i a mi que l'acompanyessim al seu proper viatge a Mada, doncs així coneixeríem "in situ" tot el que es fa i al mateix temps podríem també assistir a un congrés de pastors de tot Madagascar que es faria per aquelles dates. Bé, malgrat que aquella proposta ens va agafar per sorpresa, no vam trigar ni un segon en dir que si: Madagascar!!!!! La segona qüestió: haurem d'estalviar, sort que tenim dos anys!!!

Fins aquí tot molt bé: comença el pla d'estalvis.

Diagnòstic

Ara fa un any que em vaig començar a trobar malament. No podia definir exactament el què tenia, però vaig ser sorpresa per una fatiga i un mal per dintre molt difícil de definir perquè mai havia sentit aquells tipus de molèsties. La qüestió és que ja no podia pujar les escales de l'institut sense cansar-me d'una manera indescriptible. Semblava que acabava de pujar l'Everest. No sabía què em passava. Quan havia de parlar, només em sortia un filet de veu i a mesura que anava passant el dia s'anava agreujant.

Evidentment, ja no podia més. Vaig anar al metge i després d'algunes analítiques em troben que tinc el citomegalovirus. Em quedo de pedra. Segueixo treballant, encara que cada dia amb més dificultats. No tenia forces de donar classes perquè quan arribava a l'aula, si havia canviat de pis, ja no podia dir ni fava, les cames em feien figa, a penes tenia veu i em feia mal tot. Cada vegada estava pitjor, doncs ja no calia canviar de pis, és a dir, pujar escales; ara sempre estava malament fes el que fes. Malgrat que sabia que tenia el virus, jo em creia que em moriria. Ja no podia més. Recordo que quan li vaig preguntar a la doctora si em podria donar la baixa per alguns dies, em va contestar que per què no li havia demanat abans. Suposo que ella ja s'ho estava esperant.

La baixa.

Una de les coses que em va costar més d'acceptar va ser la meva incapacitat per treballar. M'agrada la meva feina, m'agrada estar amb els meus alumnes, m'agrada ensenyar, m'agrada estimar-los, m'agrada estar amb la gent, m'agrada compartir, m'agrada haver de sortir de casa cada dia, m'agrada veure gent, m'agrada sentir-me activa i sentir-me viva, m'agrada sentir que formo part d'aquest món, sentir-me una pessa d'aquest engranatge que és la societat que m'envolta. Podria seguir i seguir...

Estem a novembre. Jo espero que amb un mes i pico ja en tindré prou. Passen els dies...i jo segueixo igual. Espero i espero, però tot segueix igual. Passen els mesos i no hi ha canvis. De sobte, penso que hi ha el viatge a Madagascar programat per l'estiu, que cada dia falta meys, que comença a ser una realitat. Estem al mes de febrer i la doctora ja no em parla del virus, em comença a parlar de fatiga crònica.

Fatiga crònica?????!!!!!!!!!!! Aiiiiiiiiiiiiixxxxxxxxxx!!!!!! això sí que és un cop fort.

Li dic al Joaquim que jo no podré anar a Madgascar, però que m'enfadaria, i molt, si ell no hi va. És natural que ell em digués que això ni pensar-ho. Jo hagués fet igual.

Ens escriuen de França. Han de fer les reserves de bitllets d'avió. Una persona que havia de venir amb nosaltres al viatge i que viu a la illa de La Reunió és qui se n'encarrega de tot: viatges d'avió també per dintre de Mada, el lloguer del microbus, les reserves d'hotels, etc... S'ha de fer el primer pagament.

Jo em començo a posar molt nerviosa. Vaig a veure a la doctora. Em feia vergonya de parlar-li d'aquest projecte de viatge perquè estava de baixa i no em semblava correcte, però també em semblava honest de comentar-li-ho amb claretat.

La reacció de la meva doctora va ser: Marta, veste'n i com més lluny millor!!!! no pateixis, et donaré l'alta perquè puguis marxar. És molt important que surtis.

Jo em vaig quedar de pasta de moniato.

El Joaquim envia el pagament que havíem de fer. Jo em sentia una mica atrapada per tot. Cada vegada hi havia menys marxa enrere,  però jo no estava millor.

Déu.

Soc cristiana. Sempre m'he adreçat a Déu amb el convenciment  que m'escolta. Vaig estar pregant-li i pregant-li per la meva malaltia, no perdia la fe, però jo sempre em trobava igual. En veure que finalment hauria de fer el viatge, vaig canviar l'orientació de les meves oracions. Li demanava a Déu que m'ajudés en el viatge, que m'ajudés i que m'ajudés. No sabia com ni de quina manera, però que m'ajudés...i d'aquí no me'n sortia. No m'atrevia a demanar-li que em curés perquè havia tingut molts mesos per fer-ho i no ho havia fet. Ara hi penso i somric...de vegades tinc unes coses...!!!

La quëstió és que vaig estar orant i orant i orant. Tenia por... crec que més que por...pànic!!!

Havíem de prendre pastilles per la malària un més abans de marxar, i a mi, en veure com em trobava, em semblava tot plegat de ciencia ficció. També em vaig començar a medicar per evitar una gastroenteritis, doncs és un dels meus punts febles quan faig viatges on la higiene és més que dubtable. I mentres...seguia pregant i pregant.

El viatge.

Aquest paràgraf, malgrat el títol, no el dedicaré a parlar del viatge propiament dit, perquè això ja ho faré en una altre comentari.

Puc dir que durant el viatge, en les tres setmanes que vam estar a Madagascar, no vam dormir més de dues o tres nits seguides al mateix lloc. Això implica, com és natural, molt de moviment. No paràvem, sempre anàvem d'un lloc a l'altre i sempre ens en duiem de tots els llocs experiències i vivències diferents. Intensitat en tots els sentits.

I com em trobava jo? doncs mentiria si no digués que de vegades em venien alguns moments de feblesa...però en general, crec que puc dir que em vaig trobar molt bé. Vaig poder fer totes les coses que feien els demés, vaig poder seguir amb els plans que ens havíem marcat i no vaig ser un destorb per ningú.

A mesura que passaven els dies, jo em veia quasi totalment curada i estava molt agraïda.

Els plans anaven sortint i finalment havíem d'acabar el viatge a la illa de La Reunió on ens hi havíem de quedar deu dies perquè allà el Joaquim i el François Jean havien d' intervenir a les conferències del congrés de missioners que també es feia allà. Jo seguía amb forces per tot.

Gràcies Senyor!

 Però de sobte...un dia em llevo i ja no era la mateixa...tornava a ser la Marta del mal de cames, de l'angoixa i de la fatiga en el pit. En aquell moment m'haguera posat a plorar deconsoladament. Però no, sort que vaig reaccionar a temps, i amb un nus al coll, li vaig donar gràcies a Déu per haver-me lliurat durant aquell temps del meu mal i per deixar-me haver sigut tan feliç. Només em quedaven dos dies per tornar a casa.Vaig veure que es tractava d'una treba i això també em va fer feliç. I diré perquè.

De vegades -i ho dic per mi- preguem a Déu per demanar-li coses, i no som prou conscients que ell ens escolta. Si, ho diem i ho sabem, però després, aplicat als nostres casos concrets, hi ha una veueta traidora per dintre que ens diu "ja ho veurem" Així que immediatament vaig adonar-me'n que Déu m'havia escoltat totes aquelles oracions on jo li demanava que m'ajudés. Ell em va ajudar. I penso que si m'haguera curat totalment hauria acabat pensant que segurament havia sigut gràcies al canvi d'aires, d'haver fet un canvi de vida...o qualsevol altre argument. D'aquesta manera el Senyor m'ha deixat ben clar que només Ell dóna i ell pren en cada moment i que fa les coses quan toca. I ara sé que el Senyor m'ha fet un guiny i és per això que encara el sento molt més proper. Gràcies Senyor per aquest regal.

Quan expliqui el viatge amb detalls també explicaré un dels propòsits de Déu de fer-me anar a Madagascar. Ell tenia un pla, tant per mi com per la meva amiga Jacqueline, que ja l'explicaré quan toqui.

Bé, és així i d'aquesta manera que vaig fer el viatge a Madagascar. Tot argument fora d'aquestes línies i fora de la meva mirada és falç, perquè només jo vaig viure aquesta experiència des de la meva intimitat. Només jo la conec en profunditat. I no hi ha ningú que  tingui dret de jutjar si m'he montat un rotllo amb la meva malatia, que si haguera estat tan malament, no hagués fet el viatge, etc...I dic això des del convenciment que he estat honrada en tot moment. I tampoc m'estic justificant de res, és clar que no ho necessito. Però em ve molt de gust dir-ho, explicar-ho, com si estigués replicant algú, que en aquest cas, seria un fantasma inexistent.

Vull deixar les coses al seu lloc. Ja sé que això no s'ho llegirà ningú, perquè sé també  que a ningú l'importen les meves històries. Però a mi em relaxa poder dir el que penso i el que sento en un espai que és meu i que he creat per a mi mateixa.

Pensando en Judas

Estaba planchando. Odio planchar, y la única manera que consigo reconcialiarme con tan tediosa labor, es el hecho de poder internarme en mi mundo interior. Me gusta pensar. 

Al ser humano, precisamente, lo que le hace humano, es la capacidad de pensar; por lo tanto, no hay nada especial en ello, lo sé. El mundo de los pensamientos simplemente  está ahí, dentro de nuestra cabeza. Lo que sí ocurre es que muchas veces pasamos de unos pensamientos a otros sin parar, sin darnos tiempo a reflexionar sobre ellos, pues los vamos superponiendo y... de repente, nos quedamos plantados ante una idea, un pensamiento. Pués bién, a mi esto me ocurre muy, muy amenudo. Lo único es que ahora he decidido escribir estas ideas puesto que la mayoria de las veces se van por donde han venido y muy rara vez vuelven a mi con la misma clarividencia de aquellos instantes.

Ahora mismo tengo que hacer un gran esfuerzo puesto que ya hace  unas cuantas horas que he pensado en ello, y he perdido toda la frescura del momento. En realidad, me cuesta mucho rehacer estos instantes, puesto que mi memoria es absolutamente nula, y no son más que eso: instantes. A pesar de ello, me apetece hacer este esfuerzo, puesto que para mi es una terapia.

Judas.
Pensaba en la Biblia y en el significado de todas las cosas que están allí escritas. Pensaba también que en sus páginas no había nada gratuito,  que todo tenía un por qué. Estos dias he empezado a leer la Biblia. Bién, no es que sea la primera vez que la leo, de hecho, la he leído muchísimas veces, pero siempre buscando lo que más me gusta, o lo que mejor me encaja en un momento o en otro...ahora  los Salmos,  otro dia los Proverbios...siempre me ha encantado la historia del Antiguo Testamento...etc... dependiendo a menudo de mi estado de ánimo. Ahora, sin embargo, me he propuesto leerla de una manera ordenada, de cabo a rabo, sin dejarme nada. Para mi es evidente que si tomo la Biblia para leerla, es porque quiero encontrarle sentido a todas las enseñanzas que están allí, si no, leería una novela, que por cierto, me encanta.

Así, que mientras me venían estos y otros pensamientos, de repente me he quedado anclada en una idea: ¿por qué Judas? Si, si, estoy hablando del Judas que traicionó a Jesús. La crucifixión de Cristo ya estaba planeada, era algo que Dios había planeado para salvarnos, para redimirnos. Esto, yo, que soy cristiana, lo tengo claro. Pero ¿por qué la persona que lo había de entregar tenía que salir de entre sus más queridos amigos y discípulos? Dios, con todo su poder ¿no hubiera podido utilizar a algun malo remalo de la película? ¿Tenía que ser él? ¿Qué me quiere enseñar a mi con esto?

He pensado en seguida en la amistad, en el sentido de la amistad y en lo que para mi representa un amigo. He pensado en lo muchísimo que quiero a todos mis amigos, tanto aquellos que veo a menudo como aquellos que por circunstancias diversas veo menos. No, no tengo tantos amigos como puede parecer, són unos pocos...Pero si miro atrás, veo la cantidad de gente que he ido dejando por el camino, gente que he querido de verdad con la que nos hemos apoyado mutuamente en muchas ocasiones y que de pronto han desaparecido de mi vida, despacito, sin avisar...como aquel que no quiere la cosa...el caso es que ya no están aquí conmigo. Lo pienso y me da una pena terrible. Yo lo he intentado, pero no ha habido reciprocidad. Te resignas y ya está. Yo, los sigo queriendo. A pesar de ello, no me siento traicionada porque creo que seguramente yo he hecho lo mismo en alguna ocasión y seguramente sin querer. Por lo tanto, ahí es posible que yo también lleve mi carga de culpa.

Pero no me estoy refiriendo a este tipo de amigos, pues hay otros que aún he querido más. Son muy pocos, pero son aquellos a quienes he dado paso a mi intimidad. Los que han compartido mis inquitudes más profundas, aquellos ante quienes puedes desnudar tu alma, los que te conocen bién porque han compartido muchísimas cosas contigo y ya casi forman parte de ti, son como tus hermanos. Me estoy refiriendo a estos precisamente porque se trata de una amistad que sabes que nunca te fallará, que el cariño, el amor y el respeto es mutuo. Son amigos adquiridos en la madurez y desde la madurez. Uno se siente seguro ante este  tipo de relación y tiende a pensar que ya ha encontrado un buen equilibrio para su vida.

Si extrapolo esta sensación  de paz y armonía que me transmite el estar cerca de mis amigos, compartiendo cosas, y pienso en Jesús cuando estaba con sus discípulos, creo que me puedo aproximar ,aunque sea un poquito, a lo que pudo representar para él la traición de Judas. Judas era uno más. Estaba sentadao en la mesa con Jesús, estaba gozando del privilegio de su cercania, de su amistad, de su cuidado, de su confianza,  y a su vez, compartía mesa con todos los demás discípulos quines eran también sus amigos y con quienes también había compartido infinidad de cosas. Había un equilibrio.

Intento imaginarme el momento en que Judas se levantó de la mesa. Supongo que el silencio de aquel instante sería sepulcral y al mismo tiempo todos se deberían mirar con cara de consternación., me imagino que serían momentos muy duros, seguramente que no se lo podían acabar de creer: ¿Judas? ¿nuestro Judas?

Volviendo al principio de mis reflexiones en las que comento que no hay ningún detalle en la Biblia que no tenga nada que aportarme y uniéndolas a la reacción de Judas, uno de los grandes compañeros y amigos de Jesús, no puedo dejar de pensar en la traición. Dios permite que Jesús sea traicionado por una persona que compartió muchas cosas de su vida y que se dijo amigo  y seguidor suyo durante un tiempo.

Como he dicho en algún momento también, no creo que este episodio sea para nada gratuito. Dios aquí nos quire mostrar algo muy importante. Primero, y ante todo, la debilidad humana. La facilidad que tiene el ser humano en general por dejarse engatusar y deslumbrar por la necesidad de poder, necesidad de tener más., o  simplemente por un ataque de envidia, o por una envidia guardada y encubierta durante muchos años ...quien sabe!!! Una debilidad que, en este caso concreto, se ve mucho más incrementada por ser precisamente uno de los queridos amigos de Jesús quien lo traiciona.

Nuestro padre nos quiere hacer ver lo vulnerables que somos ante las relaciones de amistat que tenemos.
Que en cualquier momento nos podemos sentir traicionados, que los Judas no están tan lejos de nosotros y que tenemos que ser cautelosos, porque la traición es también condición humana . Que no nos debemos ni desanimar ni deprimirnos y debemos sobreponernos a estas situaciones, tal y como lo hizo Jesús., que siguió en la cena compartiendo con los suyos sin mirar atrás. A Jesús le seguían quedando buenos amigos con quines pasar sus últimas horas. A  nosotros también nos seguirán quedando personas por las que luchar y que, compartir nuestra vida con ellas, seguirá siendo un privilegio.

Procuremos no ser jamás Judas, puesto que, si somos nosotros los traidores, ya sabemos hacia dónde vamos...así que guardémonos de cualquier tentación.

Dios castigó al Judas de su historia. Y será Dios quien también pondrá en su lugar a nuestros Judas. No pensemos en venganzas. Pensemos solamente que Dios es nuestro vengador y vivamos en paz.

La alegría

Hay una frase que hace tiempo que oí y que se me grabó en mi mente sin parar de repiquetearme de vez en cuando.  Se trata de la alegría. La frase decía algo así como "la alegría es aquello que no ocupa espacio i sin embargo lo llena todo a tu alrededor.

Lo llena todo a su alrededor. Me encanta!!!! la alegría es un a especie de motor que nos ayuda a disfrutar de pequeños instantes cotidianos y que nos permite a vivir momentos de felicidad. Creo que uno siempre tiene que buscar todas aquellas pequeñas cosas que le gustan, que le llenan, que le hacen sentir algo. Cada dia nos encontramos con estas pequeñas cosas si realmente las buscamos con el corazón. La gente, los amigos, una conversación, un pequeño paseo, un mirar al cielo y respirar hondo, hacer un favor a alguien, recoger del suelo algo que se le ha caido a otro, pensar en las personas que te quieren y que quieres, planear una pequeña excursión, ver a un niño jugar, tener un bebé en brazos...buf!!! un sinfín de cosas!!!!

Yo, personalmente, creo que soy alegre por naturaleza y me entristece mucho cuando, a veces, no veo ningún motivo a mi alrededor para sentirme llena de la alegría que necesito para vivir. Para mi es un motor necesario, creo que lo podría comparar a un motor con o sin aceite. Estoy pensando que me parezco a mi coche: un poco viejo y desgastado como su dueña. Así que no es de extrañar que pierda aceite...en el sentido más estricto de la palabra, claro...El pobre, cuando empieza a estar seco, cambia de ruido, se le pone una "voz" un poco ronca...y entonces yo ya sé lo que necesita para volver a funcionar con alegría: le pongo una latita de aceite...y a correr!!!!

Bién, pues ésta soy yo. Mi latita de aceite es llenarme cada dia de todas las cosas que para mi son hermosas, aunque quizás insignificantes para los demás. Solamente entonces es cuando estoy preparada para poder aportar mi granito de arena para contagiar esta alegría a quines me rodean. Y esto me hace muy, pero que muy feliz!!!