El meu viatge a Madagascar -prefaci: la meva malaltia-

Aquest estiu he estat a Madagascar. Un viatge fantàstic, que aniré explicant a poc a poc.

Tot comença quan el François Jean s'hospeda a casa nostra. El Joaquim l'havia conegut a França en una mena de congrés de missioners -no recordo exactament què era- on havia estat invitat. El François era en aquell moment el cap de les missions que França tenia a tot arreu: Chad, França, Madagascar i Espanya. A Espanya només hi ha una família, que per raons que no vénen al cas, va venir a parar a la meva església.

El François fa viatges regularment per aquests països per visitar als missioners, veure com estan, parlar de les seves necessitats, donar cursos a les escoles bíbliques, etc...

El cas és que quan va venir a veure la família de missioners d'Espanya, van demanar qui podria hospedar-lo, i nosaltres ens hi vam oferir.

Fa quatre anys que ens coneixem i ha vingut a casa tres vegades. És una persona molt agradable, i de seguida vam connectar molt bé.

El François és un entusiasta de l'obra que s'està fent a Madagascar. L'evangeli creix com l'escuma i hi ha molta feina a fer. Va dur-nos un reportatge explicant tot el que s'estava fent, ens va compartir les necessitats que hi havia, etc... de tal manera que la nostra església es va sensibilitzar i hi va començar a col·aborar fent una aportació econòmica amb la que se sustentava a una família de pastors allà.

Fa dos anys, en una de les seves visites a Espanya ens va proposar al Joaquim i a mi que l'acompanyessim al seu proper viatge a Mada, doncs així coneixeríem "in situ" tot el que es fa i al mateix temps podríem també assistir a un congrés de pastors de tot Madagascar que es faria per aquelles dates. Bé, malgrat que aquella proposta ens va agafar per sorpresa, no vam trigar ni un segon en dir que si: Madagascar!!!!! La segona qüestió: haurem d'estalviar, sort que tenim dos anys!!!

Fins aquí tot molt bé: comença el pla d'estalvis.

Diagnòstic

Ara fa un any que em vaig començar a trobar malament. No podia definir exactament el què tenia, però vaig ser sorpresa per una fatiga i un mal per dintre molt difícil de definir perquè mai havia sentit aquells tipus de molèsties. La qüestió és que ja no podia pujar les escales de l'institut sense cansar-me d'una manera indescriptible. Semblava que acabava de pujar l'Everest. No sabía què em passava. Quan havia de parlar, només em sortia un filet de veu i a mesura que anava passant el dia s'anava agreujant.

Evidentment, ja no podia més. Vaig anar al metge i després d'algunes analítiques em troben que tinc el citomegalovirus. Em quedo de pedra. Segueixo treballant, encara que cada dia amb més dificultats. No tenia forces de donar classes perquè quan arribava a l'aula, si havia canviat de pis, ja no podia dir ni fava, les cames em feien figa, a penes tenia veu i em feia mal tot. Cada vegada estava pitjor, doncs ja no calia canviar de pis, és a dir, pujar escales; ara sempre estava malament fes el que fes. Malgrat que sabia que tenia el virus, jo em creia que em moriria. Ja no podia més. Recordo que quan li vaig preguntar a la doctora si em podria donar la baixa per alguns dies, em va contestar que per què no li havia demanat abans. Suposo que ella ja s'ho estava esperant.

La baixa.

Una de les coses que em va costar més d'acceptar va ser la meva incapacitat per treballar. M'agrada la meva feina, m'agrada estar amb els meus alumnes, m'agrada ensenyar, m'agrada estimar-los, m'agrada estar amb la gent, m'agrada compartir, m'agrada haver de sortir de casa cada dia, m'agrada veure gent, m'agrada sentir-me activa i sentir-me viva, m'agrada sentir que formo part d'aquest món, sentir-me una pessa d'aquest engranatge que és la societat que m'envolta. Podria seguir i seguir...

Estem a novembre. Jo espero que amb un mes i pico ja en tindré prou. Passen els dies...i jo segueixo igual. Espero i espero, però tot segueix igual. Passen els mesos i no hi ha canvis. De sobte, penso que hi ha el viatge a Madagascar programat per l'estiu, que cada dia falta meys, que comença a ser una realitat. Estem al mes de febrer i la doctora ja no em parla del virus, em comença a parlar de fatiga crònica.

Fatiga crònica?????!!!!!!!!!!! Aiiiiiiiiiiiiixxxxxxxxxx!!!!!! això sí que és un cop fort.

Li dic al Joaquim que jo no podré anar a Madgascar, però que m'enfadaria, i molt, si ell no hi va. És natural que ell em digués que això ni pensar-ho. Jo hagués fet igual.

Ens escriuen de França. Han de fer les reserves de bitllets d'avió. Una persona que havia de venir amb nosaltres al viatge i que viu a la illa de La Reunió és qui se n'encarrega de tot: viatges d'avió també per dintre de Mada, el lloguer del microbus, les reserves d'hotels, etc... S'ha de fer el primer pagament.

Jo em començo a posar molt nerviosa. Vaig a veure a la doctora. Em feia vergonya de parlar-li d'aquest projecte de viatge perquè estava de baixa i no em semblava correcte, però també em semblava honest de comentar-li-ho amb claretat.

La reacció de la meva doctora va ser: Marta, veste'n i com més lluny millor!!!! no pateixis, et donaré l'alta perquè puguis marxar. És molt important que surtis.

Jo em vaig quedar de pasta de moniato.

El Joaquim envia el pagament que havíem de fer. Jo em sentia una mica atrapada per tot. Cada vegada hi havia menys marxa enrere,  però jo no estava millor.

Déu.

Soc cristiana. Sempre m'he adreçat a Déu amb el convenciment  que m'escolta. Vaig estar pregant-li i pregant-li per la meva malaltia, no perdia la fe, però jo sempre em trobava igual. En veure que finalment hauria de fer el viatge, vaig canviar l'orientació de les meves oracions. Li demanava a Déu que m'ajudés en el viatge, que m'ajudés i que m'ajudés. No sabia com ni de quina manera, però que m'ajudés...i d'aquí no me'n sortia. No m'atrevia a demanar-li que em curés perquè havia tingut molts mesos per fer-ho i no ho havia fet. Ara hi penso i somric...de vegades tinc unes coses...!!!

La quëstió és que vaig estar orant i orant i orant. Tenia por... crec que més que por...pànic!!!

Havíem de prendre pastilles per la malària un més abans de marxar, i a mi, en veure com em trobava, em semblava tot plegat de ciencia ficció. També em vaig començar a medicar per evitar una gastroenteritis, doncs és un dels meus punts febles quan faig viatges on la higiene és més que dubtable. I mentres...seguia pregant i pregant.

El viatge.

Aquest paràgraf, malgrat el títol, no el dedicaré a parlar del viatge propiament dit, perquè això ja ho faré en una altre comentari.

Puc dir que durant el viatge, en les tres setmanes que vam estar a Madagascar, no vam dormir més de dues o tres nits seguides al mateix lloc. Això implica, com és natural, molt de moviment. No paràvem, sempre anàvem d'un lloc a l'altre i sempre ens en duiem de tots els llocs experiències i vivències diferents. Intensitat en tots els sentits.

I com em trobava jo? doncs mentiria si no digués que de vegades em venien alguns moments de feblesa...però en general, crec que puc dir que em vaig trobar molt bé. Vaig poder fer totes les coses que feien els demés, vaig poder seguir amb els plans que ens havíem marcat i no vaig ser un destorb per ningú.

A mesura que passaven els dies, jo em veia quasi totalment curada i estava molt agraïda.

Els plans anaven sortint i finalment havíem d'acabar el viatge a la illa de La Reunió on ens hi havíem de quedar deu dies perquè allà el Joaquim i el François Jean havien d' intervenir a les conferències del congrés de missioners que també es feia allà. Jo seguía amb forces per tot.

Gràcies Senyor!

 Però de sobte...un dia em llevo i ja no era la mateixa...tornava a ser la Marta del mal de cames, de l'angoixa i de la fatiga en el pit. En aquell moment m'haguera posat a plorar deconsoladament. Però no, sort que vaig reaccionar a temps, i amb un nus al coll, li vaig donar gràcies a Déu per haver-me lliurat durant aquell temps del meu mal i per deixar-me haver sigut tan feliç. Només em quedaven dos dies per tornar a casa.Vaig veure que es tractava d'una treba i això també em va fer feliç. I diré perquè.

De vegades -i ho dic per mi- preguem a Déu per demanar-li coses, i no som prou conscients que ell ens escolta. Si, ho diem i ho sabem, però després, aplicat als nostres casos concrets, hi ha una veueta traidora per dintre que ens diu "ja ho veurem" Així que immediatament vaig adonar-me'n que Déu m'havia escoltat totes aquelles oracions on jo li demanava que m'ajudés. Ell em va ajudar. I penso que si m'haguera curat totalment hauria acabat pensant que segurament havia sigut gràcies al canvi d'aires, d'haver fet un canvi de vida...o qualsevol altre argument. D'aquesta manera el Senyor m'ha deixat ben clar que només Ell dóna i ell pren en cada moment i que fa les coses quan toca. I ara sé que el Senyor m'ha fet un guiny i és per això que encara el sento molt més proper. Gràcies Senyor per aquest regal.

Quan expliqui el viatge amb detalls també explicaré un dels propòsits de Déu de fer-me anar a Madagascar. Ell tenia un pla, tant per mi com per la meva amiga Jacqueline, que ja l'explicaré quan toqui.

Bé, és així i d'aquesta manera que vaig fer el viatge a Madagascar. Tot argument fora d'aquestes línies i fora de la meva mirada és falç, perquè només jo vaig viure aquesta experiència des de la meva intimitat. Només jo la conec en profunditat. I no hi ha ningú que  tingui dret de jutjar si m'he montat un rotllo amb la meva malatia, que si haguera estat tan malament, no hagués fet el viatge, etc...I dic això des del convenciment que he estat honrada en tot moment. I tampoc m'estic justificant de res, és clar que no ho necessito. Però em ve molt de gust dir-ho, explicar-ho, com si estigués replicant algú, que en aquest cas, seria un fantasma inexistent.

Vull deixar les coses al seu lloc. Ja sé que això no s'ho llegirà ningú, perquè sé també  que a ningú l'importen les meves històries. Però a mi em relaxa poder dir el que penso i el que sento en un espai que és meu i que he creat per a mi mateixa.